Aquesta guia existeix perquè la Comunitat Valenciana fa anys que viu un procés de turistificació intensiva que ja no és anecdòtic ni puntual, sinó estructural. El turisme ha deixat de ser una activitat econòmica més per convertir-se en un model que reorganitza el territori, l’habitatge, el treball, la llengua i les relacions socials. No és un fenomen neutre ni inevitable. Té responsables, decisions polítiques concretes i conseqüències quotidianes que afecten directament la vida de la gent que hi viu tot l’any.
El turisme no és neutral perquè no només mou persones, mou poder. Decideix què es conserva i què es degrada, què es fa visible i què es folkloritza, què és rendible i què es considera prescindible. Determina quins barris es buiden, quines feines es precaritzen, quines llengües desapareixen de l’espai públic i quins ritmes vitals s’imposen. Presentar-lo com una activitat “natural” o inevitable és una manera d’ocultar els interessos econòmics i les desigualtats que genera.
En sistemes massius, la responsabilitat individual no desapareix, però tampoc és suficient per si sola. Cada decisió personal forma part d’un engranatge col·lectiu que amplifica impactes. No es tracta de culpabilitzar, sinó de fer visible que consumir turisme és participar en un model concret de relació amb el territori. Ignorar-ho és una forma de complicitat passiva.
Aquesta guia rebutja de manera explícita el turisme acrític, extractiu i desconnectat del territori. Rebutja el turisme que tracta els llocs com a escenaris, les persones com a servei i la cultura com a decorat. Rebutja la idea que tot és acceptable si genera ingressos, encara que destrueixi comunitat, expulse veïnat o degrade ecosistemes. No entra en ambigüitats ni equidistàncies perquè el moment actual ja no les permet.
La guia va dirigida a persones que volen entendre l’impacte real del turisme i actuar amb responsabilitat. A visitants que no volen ser només consumidors, a residents que no volen normalitzar la pèrdua del seu entorn, a famílies, professionals i col·lectius que busquen criteri per decidir com es mouen, què accepten i què rebutgen. Va dirigida a qui està disposat a assumir que viatjar també és un acte polític, encara que no ho pretenga.
No va dirigida a qui busca justificacions ràpides, tranquil·litat moral o rentat verd. No va dirigida a qui entén el territori com un recurs infinit ni a qui confon llibertat amb impunitat. Tampoc a qui espera solucions fàcils sense revisar els propis hàbits. Aquesta guia no pretén agradar, pretén ser útil. I ser útil, en aquest context, implica incomodar una mica.
La Comunitat Valenciana no és un parc temàtic ni un fons d’escenari. És un espai habitat, amb gent que treballa, cria, cuida, envelleix i construeix vincles quotidians. Reduir el territori a una experiència de consum implica esborrar aquesta vida real i substituir-la per una representació amable, pensada per agradar a qui ve de fora i no per sostenir a qui hi viu. Quan un lloc es pensa com a producte, deixa de pensar-se com a casa.
La pressió sobre l’habitatge és una de les conseqüències més visibles d’aquesta lògica. L’entrada massiva de pisos turístics, la conversió d’habitatge en actiu financer i l’especulació associada al turisme expulsen veïnat dels seus barris i pobles. No és un efecte col·lateral, és una dinàmica estructural. Quan viure esdevé més car que visitar, el territori deixa de servir a la seua població. El dret a l’habitatge queda subordinat al dret a consumir-lo temporalment.
Aquesta expulsió transforma profundament els espais. Els barris deixen de tenir comerç de proximitat i serveis quotidians per adaptar-se a un consum ràpid, estacional i desarrelat. Les botigues que resolen la vida diària són substituïdes per negocis pensats per a qui no tornarà. Els pobles perden funcions bàsiques i guanyen aparença. Es manté la façana, però es buida el contingut. El territori continua existint, però ja no respon a les necessitats de la comunitat.
Els efectes culturals i lingüístics són igualment profunds. La turistificació tendeix a imposar llengües dominants, discursos simplificats i identitats estereotipades. El valencià retrocedeix en l’espai públic perquè no és rendible, perquè incomoda o perquè no és comprensible per al visitant ocasional. La cultura es converteix en folklore, en decorat amable, en marca. Es mostra el que ven, no el que és. Així, la identitat es buida de contingut i es manté només com a reclam.
Visitar també és intervenir. Cada presència altera equilibris, encara que siga temporal. Cada consum reforça un model concret d’ús del territori. Pensar que el turisme és una activitat innocent és ignorar el seu impacte acumulatiu. No es tracta de no visitar, sinó d’assumir que visitar no és neutre. Qui entra en un territori entra en una xarxa de relacions, tensions i límits. Reconéixer-ho és el primer pas per deixar de tractar els llocs com a productes i començar a respectar-los com a espais vius.
El turisme no funciona sol. Darrere de cada allotjament, cada àpat, cada habitació neta i cada experiència “fluida” hi ha persones treballant en condicions que rarament apareixen en la publicitat. El sector turístic a la Comunitat Valenciana es caracteritza per una alta temporalitat, sous baixos, jornades fragmentades i una dependència forta de l’estacionalitat. És un model que necessita molta mà d’obra, però que la tracta com a recurs substituïble.
La temporalitat no és una excepció, és la norma. Contractes curts, incertesa constant i dificultat per planificar la vida formen part del dia a dia de moltes treballadores del sector. A això s’hi afegeixen sous ajustats al mínim, ritmes de treball intensos en temporada alta i una escassa capacitat de negociació. La precarietat es normalitza perquè el servei ha de funcionar sense friccions, encara que això tinga un cost humà elevat.
Una part important d’aquest treball és invisible. Cambreres de pis, personal de neteja, cuina o manteniment sostenen l’experiència turística sense ser reconeguts. La invisibilització no és casual: permet mantenir preus baixos i expectatives altes. El “turisme barat” no existeix sense algú que assumisca la diferència. Quan el preu és sorprenentment baix, el cost s’ha desplaçat cap a les condicions laborals.
Identificar pràctiques empresarials responsables no és sempre fàcil, però hi ha indicis clars. Empreses que ofereixen contractes estables, que respecten horaris, que no externalitzen sistemàticament les feines més dures, que són transparents amb els preus i amb el que inclouen. També aquelles que arrel·len al territori, que treballen amb proveïdors locals i que no basen la seua competitivitat en retallar drets. La responsabilitat no sol anar acompanyada de grans eslògans, sinó de coherència observable.
Consumir serveis sense explotar significa assumir que la qualitat real té un cost just. Vol dir acceptar preus que permeten salaris dignes, ritmes humans i continuïtat laboral. Vol dir preguntar-se qui hi ha darrere del servei i en quines condicions treballa. No és una qüestió de caritat, és una qüestió de justícia bàsica. Viatjar no hauria d’implicar que altres persones treballen pitjor perquè tu descanses millor. Quan això es té en compte, el turisme deixa de ser una experiència desconnectada i es converteix en una relació més honesta amb el territori i amb la gent que el fa possible.
Algunes formes de turisme concentren impactes tan elevats que no poden ser considerades neutrals ni assumibles, encara que siguen legals o populars. El fet que estiguen normalitzades no les fa sostenibles ni justes. Identificar-les és imprescindible per a poder decidir amb criteri.
Creuers i impacte ambiental i urbà
Els creuers representen una de les formes més agressives de turisme massiu. Generen una petjada ambiental enorme en molt poc temps: emissions contaminants elevadíssimes, consum intensiu de recursos i abocaments que afecten directament l’ecosistema marí. A nivell urbà, provoquen saturació sobtada, col·lapse d’espais públics i un ús extractiu de la ciutat. Milers de persones desembarquen durant hores, consumeixen poc al territori i marxen deixant pressió, brutícia i desgast. El benefici real per a la comunitat local és mínim en comparació amb el cost ambiental i social.
Apartaments turístics en zones tensionades
En barris i municipis amb problemes d’accés a l’habitatge, l’ús d’apartaments turístics no és una opció neutra. Cada habitatge destinat a ús turístic és un habitatge menys per a viure. Aquesta dinàmica dispara preus, expulsa veïnat i transforma el teixit social. Encara que el visitant només “reserve uns dies”, participa d’un sistema que converteix un dret bàsic en mercaderia. En zones tensionades, allotjar-se en habitatge turístic no és una decisió individual aïllada, és una intervenció directa sobre l’equilibri del barri.
Turisme low cost intensiu
El turisme basat en preus extremadament baixos necessita compensar aquesta baixada en algun lloc. Ho fa reduint costos laborals, pressionant el territori, augmentant la rotació i banalitzant l’experiència. El resultat és un model intensiu que consumeix molt, respecta poc i deixa poc valor. Aquest tipus de turisme no democratitza el viatge, democratitza l’impacte negatiu. Quan tot ha de ser barat, ràpid i abundant, el territori es converteix en recurs descartable.
Plataformes digitals i responsabilitat indirecta del visitant
Les plataformes digitals de reserves, transport o experiències no són simples intermediaris neutrals. Defineixen preus, condicions i incentius. Prioritzen volum, rapidesa i rendibilitat. El visitant no és responsable del seu funcionament intern, però sí de legitimar-lo amb l’ús acrític. Reservar sense preguntar, comparar només per preu o ignorar l’impacte de la plataforma és una forma de responsabilitat indirecta. No tot el que apareix com a “fàcil” o “eficient” és acceptable en termes socials o ambientals.
Per què algunes opcions “còmodes” tenen un cost inassumible
La comoditat turística sovint es construeix desplaçant costos cap a altres persones o cap al futur. Menys temps per al visitant implica més pressa per a qui treballa. Menys diners implica menys drets laborals. Més facilitat implica més pressió sobre espais fràgils. El problema no és buscar comoditat, sinó no voler veure el seu cost real. Algunes opcions són tan còmodes perquè externalitzen els danys. Quan el cost és expulsió de veïnat, degradació ambiental o precarització laboral, ja no estem parlant d’eleccions personals innocents, sinó de pràctiques que cal qüestionar o descartar.
El turisme responsable no és una llista de bones intencions, és un conjunt de límits clars. Sense línies roges, tot es pot justificar. I el moment actual ja no admet justificacions vagues. Hi ha pràctiques que, pel seu impacte acumulat, no haurien de formar part de cap opció responsable, encara que siguen legals, populars o econòmicament rendibles.
Pràctiques que no es recomanen en cap cas
Hi ha activitats turístiques que generen un dany estructural desproporcionat respecte al benefici que aporten. Creuers en ports saturats, allotjament turístic en barris amb emergència habitacional, experiències que impliquen degradació ambiental directa o explotació laboral sistemàtica entren en aquesta categoria.
No és una qüestió de preferències personals, sinó de límits col·lectius. Quan una pràctica expulsa veïnat, deteriora ecosistemes fràgils o normalitza condicions de treball indignes, no pot ser considerada responsable en cap context. El fet que siga legal no la fa acceptable.
Pràctiques acceptables només en determinats contextos
Algunes formes de turisme poden ser compatibles amb el territori només si es donen condicions molt concretes. Allotjaments turístics en zones sense pressió residencial, activitats en espais naturals amb capacitat de càrrega respectada, esdeveniments puntuals amb retorn real a la comunitat.
El problema apareix quan aquestes pràctiques es generalitzen sense límit ni avaluació. El context importa. Allò que pot ser assumible en un lloc i un moment determinats pot ser destructiu en un altre. El turisme responsable exigeix mirar el lloc concret, no aplicar fórmules universals.
Pràctiques compatibles amb el respecte al territori
Són aquelles que reforcen, i no substitueixen, la vida local. Allotjaments arrelats al territori, projectes gestionats per persones que hi viuen, consum en comerç de proximitat, activitats que respecten ritmes, llengua i espais.
Aquestes pràctiques no busquen maximitzar volum, sinó qualitat i continuïtat. No prometen experiències espectaculars, sinó relacions més honestes amb el lloc. El seu impacte és menor perquè el seu objectiu no és l’explotació intensiva, sinó la convivència temporal amb un entorn viu.
No tot s’hi val, encara que siga legal
La legalitat marca mínims, no màxims ètics. Moltes pràctiques turístiques compleixen la llei i, alhora, generen dany social o ambiental. Escudar-se en la legalitat és una manera de desentendre’s de les conseqüències.
El turisme responsable assumeix que hi ha decisions que, tot i ser legals, no són desitjables. I que la responsabilitat no s’acaba on acaba la normativa. Pensar així no és radicalisme, és maduresa cívica.
El dret a dir “açò no”
Dir que no també és una forma de responsabilitat. No tot s’ha d’acceptar per inèrcia, per comoditat o per por a quedar fora. Rebutjar una opció turística no és perdre una oportunitat, és afirmar un límit.
El dret a dir “açò no” protegeix el territori, però també protegeix la dignitat de qui hi viu i de qui visita amb criteri. Sense aquest dret, el turisme deixa de ser una activitat triada i es converteix en una imposició. Reconéixer i exercir aquest límit és una de les bases del turisme realment responsable.
Viatjar sense fer mal no és una actitud moral abstracta, és una suma de decisions molt concretes. No exigeix perfecció, però sí criteri. Cada elecció té un impacte real sobre el territori i les persones que hi viuen, encara que no siga visible a primera vista.
Allotjament: què buscar i què evitar
Busca allotjaments que no lleven habitatge a qui hi viu tot l’any. Hotels regulats, hostals familiars, allotjaments rurals gestionats localment o iniciatives cooperatives solen tindre un impacte més assumible. Són opcions que formen part del teixit econòmic estable i no depenen de l’expulsió de veïnat.
Evita apartaments turístics en barris tensionats o pobles amb problemes d’accés a l’habitatge. Encara que siguen còmodes, silenciosos o “autèntics”, cada reserva reforça un model que converteix cases en actius i veïns en obstacles. Dormir en un lloc no és neutral si aquell lloc deixa de poder ser habitat.
Mobilitat: impacte real de cada opció
La manera com arribes i com et mous importa tant com on dorms. El tren, el transport col·lectiu i el desplaçament a peu redueixen impacte ambiental i saturació urbana. A més, permeten una relació més real amb l’espai.
El cotxe privat massiu, els vols curts evitables o les excursions motoritzades intensives tenen un cost desproporcionat en emissions, soroll i ocupació de l’espai públic. Si una opció és ràpida, barata i còmoda, convé preguntar-se què està externalitzant i sobre qui recau eixe cost.
Consum: comerç local vs. economia turística de cadena
On gastes els diners defineix quin model sostens. El comerç local manté vida quotidiana, diversitat econòmica i ocupació arrelada. Les cadenes orientades exclusivament al turisme concentren beneficis fora del territori i transformen carrers vius en corredors de consum repetit.
Consumir local implica acceptar menys estandardització i més realitat. Si tot et resulta familiar, ràpid i idèntic a qualsevol altra ciutat turística, estàs alimentant un model que esborra diferències i expulsa identitat.
Alimentació: territori, temporada i coherència
Menjar no és només alimentar-se, és participar en una economia i una cultura. Prioritza productes de temporada, cuina vinculada al territori i establiments que treballen amb proveïdors pròxims. Això redueix impacte ambiental i dona sentit a l’experiència.
Evita menús pensats només per al visitant, productes importats sense necessitat o locals que funcionen com a cadenes de producció ràpida. Si menges com si estigueres en qualsevol altre lloc, estàs consumint desconnexió.
Relació amb l’espai públic i amb les persones residents
L’espai públic no és un escenari turístic, és un lloc de vida quotidiana. Respectar descans, ritmes i usos no és educació opcional, és convivència. El soroll excessiu, l’ocupació abusiva o la banalització de carrers i places generen rebuig perquè alteren la vida real.
Relacionar-se amb les persones residents implica entendre que no estan allí per a servir ni per a validar l’experiència del visitant. Adaptar-se al context, observar i escoltar és més important que “aprofitar el temps”. Viatjar sense fer mal comença per assumir una idea bàsica: no estàs consumint un producte, estàs entrant en un territori viu.
Parlar d’alternatives no és buscar versions amables del mateix problema, sinó canviar de lògica. A la Comunitat Valenciana existeixen opcions turístiques que no depenen de la saturació, l’expulsió ni l’extractivisme. No són majoritàries perquè no prometen volum ni rapidesa, però funcionen millor perquè respecten els límits del territori.
Models d’allotjament amb impacte positiu
Hi ha allotjaments que no només minimitzen el dany, sinó que aporten valor real. Hotels petits integrats en el municipi, cases rurals gestionades per famílies del poble, allotjaments cooperatius o projectes que reinverteixen en el territori. Aquests models generen ocupació estable, mantenen habitatge fora de l’especulació i no necessiten créixer sense límit per ser viables.
L’impacte positiu no ve del discurs verd, ve de l’arrelament. Quan qui gestiona l’allotjament viu allí tot l’any, les decisions canvien.
Turisme de proximitat i fora de temporada
El turisme de proximitat redueix emissions, pressió i dependència de grans infraestructures. Viatjar a prop no és resignació, és redescobriment. Permet ritmes més lents, estades més llargues i una relació menys extractiva amb l’entorn.
Fora de temporada, el territori respira. Els serveis funcionen millor, les persones no estan desbordades i l’impacte es dilueix. Viatjar quan no toca segons el calendari comercial és una de les decisions més efectives per a reduir dany sense renunciar a l’experiència.
Experiències no massificades
No tot ha de ser visible, viral o compartible. Rutes discretes, patrimoni menys conegut, paisatges interiors, cultura quotidiana sense escenificació. Aquestes experiències no competeixen per atenció, per això conserven valor.
La massificació no és sinònim d’interés. Sovint indica just el contrari: que un lloc ha deixat de poder sostenir el que ofereix. Buscar alternatives no massificades és una forma de respecte, no d’exclusivitat.
Projectes locals, cooperatius o comunitaris
A la Comunitat Valenciana hi ha iniciatives culturals, agroecològiques, educatives i turístiques impulsades per cooperatives, associacions i col·lectius locals. Projectes que no separen economia i comunitat, que no veuen el visitant com a client anònim sinó com a participant temporal.
Donar suport a aquests projectes significa reforçar sobirania local i diversitat econòmica. No ofereixen tot inclòs, ofereixen sentit. I això no és escalable, però sí sostenible.
Per què menys pot ser millor
Menys dies, menys desplaçaments, menys llocs, menys consum. Lluny de empobrir l’experiència, sovint la fa més profunda. Quan es redueix la quantitat, augmenta l’atenció. Quan baixa la pressa, apareix la relació.
El model turístic dominant associa valor a l’acumulació. Les alternatives responsables aposten per la intensitat sense saturació. No prometen més, prometen millor. En un territori tensionat com el valencià, aquesta diferència ja no és una opció estètica, és una necessitat.
El territori té límits físics. No simbòlics, no negociables, no reinterpretables segons la demanda. Quan es travessen, el dany no sempre és immediat ni espectacular, però sí acumulatiu i sovint irreversible. El medi ambient no negocia amb l’activitat turística, simplement suporta fins que deixa de poder fer-ho.
Espais naturals fràgils
La Comunitat Valenciana concentra espais naturals d’alt valor ecològic amb una capacitat de càrrega limitada. Marjals, dunes, cales, serres, parcs naturals i zones humides no són decorats, són sistemes vius extremadament sensibles a la pressió humana.
La fragilitat no sempre és visible. Un sender erosionat, una planta trepitjada, un soroll constant o una presència massiva poden alterar equilibris ecològics sense que el visitant ho perceba. El fet que un espai siga accessible no implica que puga suportar qualsevol ús.
Massificació i degradació silenciosa
La degradació ambiental associada al turisme rarament arriba de cop. És silenciosa, progressiva i normalitzada. Cada visita individual sembla inofensiva, però la suma de milers converteix l’excepció en rutina i el dany en estructura.
La massificació compacta el sòl, altera la fauna, introdueix residus, multiplica riscos d’incendi i obliga a infraestructures que fragmenten l’ecosistema. Quan el deteriorament es fa evident, sovint ja és tard per revertir-lo sense mesures dràstiques.
Turisme “verdet” i greenwashing
No tot allò que es presenta com a sostenible ho és. El turisme “verdet” utilitza llenguatge ecològic per maquillar pràctiques intensives. Rutes “naturals” massificades, activitats motoritzades amb etiqueta verda, allotjaments que compensen emissions mentre saturen espais fràgils.
El greenwashing desplaça el focus del problema real. Fa creure que amb petits gestos simbòlics es neutralitzen impactes estructurals. La sostenibilitat no es demostra amb eslògans, es comprova en el volum, la freqüència i la capacitat real del territori per absorbir l’activitat.
Com visitar sense deixar rastre
Visitar sense deixar rastre no és només recollir deixalles. Implica no alterar, no molestar, no apropiar-se. Respectar senders marcats, no accedir a zones protegides encara que siga possible, reduir soroll, no extraure elements naturals, no convertir l’espai en escenari fotogràfic constant.
També implica acceptar limitacions: aparcar lluny, caminar més, renunciar a determinades experiències. El respecte ambiental no és compatible amb la comoditat absoluta. Quan el pas humà no deixa empremta, és perquè ha sigut conscientment contingut.
Quan no anar també és una decisió responsable
Hi ha moments i llocs on la decisió més responsable és no anar. Temporades de màxima pressió, episodis de sequera extrema, espais saturats o en recuperació. Renunciar no és perdre una oportunitat, és evitar un dany.
La cultura turística dominant penalitza el no. Però en un context de límits ecològics reals, saber no anar és una forma de responsabilitat madura. El territori no necessita ser visitat sempre. Necessita, sobretot, continuar existint.
La llengua com a part del territori
La llengua no és un afegit cultural ni un detall identitari simpàtic. És infraestructura social. Organitza les relacions, el treball, l’humor, els conflictes i la manera d’estar junts. A la Comunitat Valenciana, el valencià forma part del territori tant com el paisatge o l’arquitectura. Quan desapareix de l’espai públic per adaptar-se al visitant, el territori s’empobreix.
Ignorar la llengua pròpia no és neutral. Contribueix a fer-la invisible, prescindible, “incòmoda”. Respectar-la no exigeix dominar-la, exigeix reconéixer-la, no desplaçar-la i no exigir que desaparega per facilitar el consum.
Respecte cultural més enllà del folklore
La cultura no és un espectacle programat per a qui ve de fora. No són només festes, vestits o gastronomia empaquetada. És també vida quotidiana, ritmes, silencis, normes no escrites. El folklore pot ser una porta d’entrada, però quan esdevé l’única representació, redueix la cultura a decorat.
El respecte cultural implica acceptar que no tot està pensat per al visitant, que no tot s’explica, que no tot es pot consumir. Quan una cultura s’adapta constantment per agradar, deixa de ser cultura viva i passa a ser producte.
Comportaments quotidians que importen
No cal grans gestos per a mostrar respecte, però sí atenció. El to de veu, l’ús de l’espai, la manera de dirigir-se a les persones, la disposició a adaptar-se. Evitar exigir canvis de llengua automàtics, no tractar el personal com a decorat funcional, no ridiculitzar costums locals.
Aquestes actituds quotidianes construeixen clima. Un clima de respecte o de colonització simbòlica. El problema no és equivocar-se, és no voler aprendre res del lloc on s’està.
Què vol dir ser visitant i no colonitzador simbòlic
Ser visitant implica consciència de temporalitat. Saps que estàs de pas i actues en conseqüència. No imposes ritmes, gustos ni expectatives. T’adaptes al lloc, no al revés.
El colonitzador simbòlic, en canvi, espera que tot funcione com li convé. Que la llengua s’ajuste, que els horaris es modifiquen, que l’espai públic es convertisca en escenari. No necessita mala intenció, només indiferència.
La diferència entre una cosa i l’altra no està en el discurs, està en la conducta. Respectar cultura i llengua és acceptar que el territori no existeix per a agradar-te, sinó per a viure-hi. I que el teu pas, per breu que siga, també deixa marca.
Declaració ètica clara i directa
Viatjar no és un dret sense límits. És una decisió amb impacte. Qui visita un territori entra en una comunitat viva, amb drets, ritmes i fragilitats. Aquest compromís parteix d’una idea simple i no negociable: el meu descans, el meu plaer o la meua comoditat no poden justificar el dany a persones, habitatge, cultura o medi ambient. Si una opció turística només és possible a costa d’altres, no és acceptable.
Compromisos abans del viatge
Abans d’eixir, el compromís és informar-se i decidir amb criteri. Triar allotjament que no expulse veïnat. Evitar opcions que massifiquen o degraden espais fràgils. Planificar mobilitat amb menor impacte. Acceptar que viatjar responsablement pot implicar gastar més temps, més diners o renunciar a determinades comoditats. Preparar-se també és una forma de respecte.
Compromisos durant l’estada
Durant l’estada, el compromís és comportar-se com a visitant conscient. Respectar horaris, descans i usos de l’espai públic. Adaptar-se a la llengua i a les normes del lloc sense exigir excepcions. Consumir en comerç local i en projectes arrelats. Reduir soroll, residus i petjada. Escoltar més del que es parla. Recordar que la vida quotidiana dels altres no és un servei turístic.
Compromisos després de tornar
El compromís no acaba en marxar. Després de tornar, cal revisar l’experiència amb honestedat. No promocionar pràctiques nocives, no recomanar llocs saturats com si foren innocents, no alimentar discursos que banalitzen l’impacte. Compartir informació responsable, defensar regulacions necessàries i assumir que el turisme també s’ha de limitar quan fa mal. El relat posterior també construeix model.
Assumir que viatjar té conseqüències i actuar en conseqüència
Viatjar sempre té conseqüències. Negar-ho és una forma de desresponsabilització. Assumir-ho és el punt de partida d’un turisme madur. Aquest compromís no demana perfecció, demana coherència. No demana heroisme, demana límits. Quan el visitant actua amb consciència, el viatge deixa de ser un acte de consum i passa a ser una relació temporal amb un territori que mereix continuar sent habitat.
Aquesta guia no és un punt d’arribada ni una absolució moral. No t’atorga cap certificat de “bon visitant”. És, com a molt, un avís i una invitació incòmoda a mantindre’t despert. El turisme no és un acte puntual que s’esgota quan tornes a casa. És un procés continu, amb efectes acumulatius, que deixa rastre molt després que la maleta torne buida. Cada decisió suma, i també es queda.
Entendre el turisme com un procés revisable implica assumir que no tot el que vas fer estava bé, encara que fora habitual, legal o recomanat per guies comercials. Vol dir acceptar que el context canvia, que un lloc que fa deu anys podia absorbir visitants hui pot estar saturat, i que insistir és una forma de violència suau però constant. Revisar-se és observar el propi impacte amb honestedat, sense excuses del tipus “tothom ho fa” o “jo només hi vaig uns dies”. Els dies passen, les conseqüències no tant.
Aprendre forma part del viatge, però no com a experiència decorativa. Aprendre vol dir escoltar conflictes locals encara que trenquen la postal. Vol dir llegir el territori amb atenció, entendre tensions, detectar silencis. I rectificar, quan toca, no és un fracàs del viatge sinó una mostra de responsabilitat. Canviar de barri, d’allotjament, de manera de moure’t o de consumir no et lleva llibertat. Te la retorna amb consciència.
Renunciar és la paraula que menys agrada al discurs turístic contemporani, i precisament per això és clau. Renunciar a certs espais, a determinades experiències, a la comoditat absoluta, a la idea que tot està fet per a tu. Renunciar també pot significar no anar-hi. No publicar-ho. No recomanar-ho. No tornar. Hi ha llocs que necessiten descans, no més mirades. Hi ha moments en què el millor gest és fer-se a un costat.
El territori recorda, encara que no parle. Recorda l’erosió, la pressió, la substitució lenta però persistent. Recorda l’aigua que falta, els camins que s’esllavissen, els centres històrics buidats de vida quotidiana. I les persones també recorden. Recorden el soroll, la pèrdua, la precarietat normalitzada, la sensació de viure en un lloc convertit en servei. També recorden, això sí, els gestos respectuosos, les absències conscients, les presències discretes.
Aquesta guia acaba ací, però el compromís no. Si després de llegir-la viatges igual però mires diferent, ja has començat a canviar alguna cosa. Si alguna decisió et costa, encara millor. El turisme responsable no busca tranquil·litzar-te. Busca fer-te càrrec. I això, encara que moleste, és el mínim exigible.